Compensacions

Dedicat al Gabi :)

L’olor calenta i dolça s’ha escapat del forn i arriba fins al rebedor com la més càlida benvinguda. Diposita el deliciós present en un plat de ceràmica lluent i neteja amb cura l’estela accidental de xocolata amb un drap de cuina blanc i net. El pa de pessic suau i esponjós és com una ofrena a un Déu ofès. Una humil demanda de perdó.

Observa el pastís amb incertesa i es pregunta si n’hauria de tastar un tros per saber si ha quedat bo. Després s’ho repensa. L’important és la intenció. I així, sencer, el present fa més goig. Somriu per fi, sent que l’envaeix una alegria fins aleshores continguda, que esclata quan se’n adona que es troba a l’avantsala de la felicitat. Amb un altre drap net cobreix el pastís i surt de la cuina cantussejant alegrement.

Passeja pel pis, fent temps. Repassa els objectes, treu la pols d’algun racó amb la mà i s’espolsa a la faldilla. El somriure roman a la cara. Ensuma la flaire del seu present, que s’ha escampat per tota la casa, i somriu indulgent mentre endreça algunes peces de roba que ell ha deixat desornades, sense malícia, a sobre del llit. Ensopega amb unes sabates, i quan abaixa la mirada veu que són les sabatilles que utilitza per sortir a córrer els vespres d’estiu pel passeig. De sobte recorda que aquests darrers dies ha plovisquejat i que és probable que les soles estiguin plenes de fang. Amb un gest preocupat alça les sabatilles del terra i comprova que hi ha algunes restes de fang ressec, i tot i que fa petar la llengua amb un gest de desaprovació, reconeix que hagués pogut ser pitjor.

Amb un gest de resignació, duu les sabatilles al vestidor. Desa les sabatilles al sabater, i en incorporar-se fent un pas enrere es colpeja l’esquena inesperadament. S’enduu la mà als ronyons mentre mira per sobre l’espatlla amb què ha topat, i abans que se’n pugui adonar, la bicicleta li ha caigut a sobre. Deixa anar un renec adolorit, s’aparta arrufant el nas i propina una puntada de peu a la bicicleta. Coi d’andròmina, exclama. Mira que li he demanat vegades que la deixi al balcó, però no vol. Massa diners li ha costat per a deixar-la a la intempèrie, diu. Doncs no l’amortitzarà pas, en aquesta habitació morta de fàstic i amb una roda punxada.

Entra al lavabo per mirar-se l’esquena al mirall, a veure si li ha sortit un blau. S’aixeca la samarreta, no sembla que s’hagi fet res. La mirada sorruda es desvia a la faldilla i veu que la roda de la bicicleta li ha deixat una marca de greix. Deixa anar un renec, amb veu ben alta. Protesta obertament, quina mala sort. Coi de bicicleta, l’hagués hagut de desmuntar d’un sol cop de peu! Es treu ràpidament la faldilla, obre l’aixeta amb fúria i intenta fregar la taca amb sabó perfumat de maduixa. Quan aixeca la vista de la taca, se’n adona que la pica està plena del pèls de barba. Curts i negres.

Enfurismada, deixa anar un crit, i nua de cintura en avall, es dirigeix ràpidament a la cuina. Sabates enfangades, faldilles tacades i piques plenes de pèls saturen el seu pensament. S’atura davant del pastís, cobert amb el drap blanc, i estreny els punys amb fúria. Si la mirada fossin ganivets, ja tindria el pastís partit en mil trossos. La seva imaginació fa un salt al futur i li sembla veure el molt dropo tot feliç endrapant el seu esforç en format dolç i esponjós. Sense un comentari, sense una disculpa, sense ninguna explicació. Fang i pèls per tot arreu. No es mereix el seu regal, el seu temps ni el seu esforç. D’un cop de mà ràpid i precís, llença el pastís a terra, que xoca de ple amb la pota de la taula i s’esberla. Un nus puja per la gola, una picor familiar li omple les narius i les llàgrimes humitegen els ulls. La vista del pastís, allà terra, l’omple de pena. S’asseu a terra, deixa que un plor amarg trenqui el silenci. No sap si aquest últim gest de ràbia ha estat una venjança o la última carta mal jugada. Deixada perdre. Es moca amb el drap que ha caigut a terra. Fa olor de xocolata. El nas, alliberat, ensuma l’olor dolça i densa que s’havia escampat pel pis i que ara li omple de nou els sentits. S’inclina cap al pastís trencat i n’agafa un tros. És tan esponjós i suau com s’havia imaginat en veure’l coure a poc a poc. Tanca els ulls i se’l duu a la boca i se’n adona que és com ella, amb aquest regust amarg de la xocolata.

Sent el tic-tac del rellotge de la cuina, ha passat una hora i segueix asseguda a terra, que és ple de molles de color marró. Es llepa els dits i somriu satisfeta, aquesta vegada, ningú li ha robat el seu moment.

Anuncios

Psicoanàlisi gratuït

Quan treballes de cara al públic, has de saber tractar amb gent de tota mena. Hom detecta comportaments bastant generalitzats que tractes de comprendre per no estar contínuament enfadat amb el món (per exemple, pares que deixen anar els nens a la biblioteca com si fossin al parc); després hi ha casos individuals que són autèntica carn de psicoanalista. D’aquests darrers només queda desentendre’s, per no haver de fer-se mala sang.

Tot i això, haig de reconèixer que en el fons m’encanta, ja que a partir d’aquestes situacions gaudeixo elaborant un psicoanàlisi gratuït d’aquella persona, preguntant-me i raonant quin coi de problema té.

L’últim cas que vaig “patir” a la biblioteca va ser quan un usuari va venir a preguntar on teníem llibres en anglès. La conversa va anar més o menys així:

– Bona tarda, teniu llibres en anglès?

– Novel·la…?

– Sí.

– Aquí darrera d’aquesta prestatgeria -vaig respondre assenyalant la prestatgeria en qüestió-, hi ha la novel·la en diferents idiomes, entre ells, l’anglès.

– Molt bé, d’acord, gràcies.

Al cap duna bona estona es va acostar de nou l’usuari al taulell de préstec amb uns quants llibres a la mà, em mirà sorneguer i digué, assenyalant uns prestatges de la zona de llibres de coneixements:

– També he vist que teniu d’aquells llibres petits en anglès.

– Sí, són relats adaptats per aprendre anglès -vaig respondre de seguida, en saber de què parlava.

– No m’ho havies dit.

– Perdoni… En preguntar-li si volia novel·la i en dir-me vostè que sí, no he pensat en els llibres per aprendre anglès. No són pròpiament novel·les…

– Sí, però són en anglès i jo t’he demanat llibres en anglès.

– Ah… -vaig respondre, completament descol·locada.

-Tranquil·la, no passa res… – contestà, amb un to paternalista. I adoptant un to més aviat alliçonador, afegí- Però espero que ho tinguis en compte per la propera persona que vingui demanant el mateix, que teniu llibres en anglès en dos llocs diferents. Bona tarda.

Infeliç…?

No entendré mai les persones que es senten satisfetes quan poden posicionar-se per "sobre" dels altres...

No entendré mai les persones que es senten satisfetes quan poden posicionar-se per “sobre” dels altres…